ALGÚN DÍA NO ES UN DÍA DE LA SEMANA

«Em dic Sofia Miranda i no em pentino, tinc una lletra horrorosa, dic moltes paraulotes, odi cuinar, veig pelis dolentíssimes que m'encanten, tinc cel·lulitis i una flacciditat en els braços que és molt bèstia. Sóc mare soltera, adoptiva i doble. Només sé que vull viure descalça el màxim temps possible (descalços els peus i descalça la sesera) i que algun dia no és un dia de la setmana, així que més em val decidir JA ».

Al meu costat hi ha dues senyores-noies de quaranta i escaig amb pinta de tenir la casa superordenada. Com és aquesta pinta? Doncs van conjuntades, planxades, pentinades i parlen baixet. Em joc un ull a que deixen cada cosa al seu calaix, doblen perfectament la roba dins la bossa del gimnàs i porten uns necessers tan complets com cuquis. Són d'aquestes a les que jo admiro al vestidor mentre embuto la meva roba bruta feta una bonyiga dins d'una motxilla que sempre és massa petita i en la qual mai va haver-hi una pinta perquè em passo els dits per la cabellera i em quedo tan ampla.

Mentre clic en el meu portàtil, intento endevinar què trobaré més a faltar quan em vagi de Nova York i intueixo que seran els meus passejos amb Marina, els sopars amb les noies sobre la gespa de Bryant Park, les pizzes de Eataly davant del Flatiron Building, les xerrades interminables a la porta del metro, les rialles descontrolades. I, sobretot, trobaré a faltar a qui jo sóc aquí, així que espero visitar-me de tant en tant.